Un milió de catalans i catalanes es manifestàvem a Barcelona. Setembre de 1977. Recòrrer els carrers del centre (Passeig de Gràcia, Plaça Catalanya, Rambla....) va ser molt difícil. Pàcticament no podiem caminar però tots i totes ho feiem amb les ganes de reivindicar el retorn del Pressident de la Generalitat de l'exili (Josep Tarradellas). De fet celebravem, amb esperança, el retorn de l'autogevern català.
Els anys del franquisme, per Catalunya i per tota España, havien estat anys de foscor i de manca de llibertats individuals i col·lectives.
Ens havien precedit cents de manifestacions amb un sol crit: Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia; per fi haviem aconseguit iniciar un procés que ens portaria a una nova definició territorial d'Estat i, per tant, a una nova època d'autogovern a Catalunya.
Jo recordo aquesta manifestació com cap altre. Pot ser l'edat, pot ser la il·lusió. El cas és que només fins molt més tard, en comptades ocasions (atemptat de l'hipercor, assassinat del company Ernest Lluch i contra la guerra d'Irak) hem tingut tots un sol crit, una mateixa aspiració: contra el terrorisme i per la pau.
Avui, després de 30 anys d'autogovern , tenim una nova Catalunya; una Catalunya amb més autogovern, amb més llibertat, però amb nous reptes.
Ara és necessari que el nostre sigui un pais de primera i que, com va dir el pressident Montilla al discurs d'investidura, sigui un referent per a la resta de pobles d'Espanya; de manera que estigui situada a nivell europeu entre les primeres.
Per això caldrà que els poder públics (en especial Generalitat i ajuntaments) facin del catalanisme social la seva bandera, la bandera de Catalunya.
Fer que Catalunya sigui integradora (com ho ha estat sempre) amb els nouvingunts que ara són d'arreu del mon. Que els poders públics pensin en les persones, fent de les polítiques socials l'eix vertebrador de tota l'acció. Cal conectar amb els problemes reals dels homes i les dones. Fa falta dotar el pais de les millors infrastructures, millors serveis, millors administracions,.....
En definitva crec que es tracta de que les causes de desigualtat desapareguin, que (citant a Ernest Lluch) les pors no hi siguin: por a la malaltia sense assistència, a la vellesa sense recursos, el no poder estudiar, a que els joves no es puguin independitzar per manca d'habitatge, por a no tenir accés a la cultura, a la desocupació, ....
Crec que ara, a la Diada de 2007, aquesta hauria de ser la nostra aspiració compartida.
3 comentaris:
Hola Carme!
em semblen interessants les reflexions que fas i el resum de l´activitat política.Noia, ets una àquina"! Treus temps per tot.M´has descobert el món dels "blogs" relacionats amb Cerdanyola.
Un petó
Hola Esther.
Benvinguda!!
Ja saps que tot el que sigui noves tecnologies m'agrada. Si a més a més serveix per comunicar,....millor!.
Un petó i una abraçada molt forta!!
Hola Carme,
Et torno la visita de blog i ara l’incorporaré a les adreces del meu, tto i que podem coincidir en bona part del que dius, crec que t’oblides dels sentiments, les persones no som maquines i necessitem dels sentiments per seguir endavant el dia a dia, si que es important tenir resoltes les necessitats bàsiques de les persones, però al igual es mira de millorar-ne i exaltar els sentiment col•lectius que ens han d’unir, jo no soc dels nacionalistes separatista ni excloent, tot el contrari... però si que vull posar l’accent amb el fet de voler tenir el màxim per el meu territori i per la gent mes propera, això si que ens a ha de fer reflexionar per anar tots a una, trobar formules perquè tothom es trobi agust lluitant per un tros de territori que alguns li diem país, altres comunitat autònoma, però en definitiva hem de cercar el mateix...
Molta sort i molts ànims per continua expressant el que penses, que en definitiva es el que ens fa lliures...
Publica un comentari a l'entrada