Carril Bus-VAO, por una mobilitat sostenible

Amb l'alcaldessa de Montcada, Mª Elena Pérez, l'alcalde de Ripollet, Juan Parralejo, i el Conseller de Política Territorial, Joaquim Nadal, hem fet una visita a les obres del futur carril Bus-Vao (Vehicles d'Alta Ocupació, que s'esta fent a la C-58.

Es tracta d'una aposta per una gestió intel·ligent del trànsit que permetrà una disminució de les congestions que en hores punta es produeixen en aquella via.

Una via que per a Cerdanyola és entrada i sortida. Per tant, ens interessa especialment.

Hem comprovat que l'obres van a bon ritme: el nou carril estarà acabat, tal com estava previst, a finals de l'any vinent.

Aquesta és una obra d'alta ingenyeria que s'està duent a terme sense gaires restriccions de la circulació i amb una precissió que la farà segura i moderna.

El carril Bus-VAO de la C-58 farà 6,82 km de longitud, entre l’entrada de Cerdanyola i l’avinguda de la Meridiana, i constarà de dos carrils que podran canviar de sentit en funció de les hores punta. Només hi podran transitar els transports públics i aquells privats que circulin amb tres o més viatgers. Es calcula que tindrà una capacitat d’uns 1.200 vehicles per hora i disposarà d’un punt de control a l’entrada a l’avinguda Meridiana. El cost de tota l’obra és de 80 milions d’euros, cofinançats amb fons FEDER.

Aquesta nova infrastructura és especialment important per als nostres municipis ja que la C-58, com el Conseller Nadal ha manifestat, és una de les vies amb més densitat de trànsit.

La nova via afavorirà l'ús del transport públic, especialment l'autobús. Quan el carril funcioni a ple rendiment, també serà un element d'atracció i foment de l'ús compartit de cotxe, de manera que entre tots estem i estarem apostant per una mobilitat més sostenible i per la millora del medi ambient.

80 milions d'euros d'inversió del Govern Montilla; inversions que apunten al nostre territori i que ja són un FET.

Des d'un punt de vista més local, i pel que fa a Cerdanyola, ara toca gestionar les aliances per dotar la nostra ciutat del número d'autobusos directes Barcelona-Cerdanyola que ajudin a treure el major profit a aquesta nova via.

Però això ens toca a nosaltres, al govern local, impulsar-lo. Això sí...no podrem fer-ho sense les aliànces de la Generalitat de Catalunya. Comencem a treballar.

Hasta siempre....Labordeta.

Del Castell a Fontetes

He tenido la oportunidad de disfrutar de la audición, pero también del espectáculo, del concierto de verano que l'Agrupació Musical de Cerdanyola organiza cada año en los jardines del Castell.

Hay que destacar el esfuerzo en la organización, la tenacidad y el trabajo de l'Agrupació y de todas aquellas personas e instituciones colaboradoras. Pero también destaco que una noche de verano como la del viernes, bien merecía una actividad como aquella y en aquellos jardines.

Y mientras tanto, en otro lugar de Cerdanyola, en Fontetes, el bullicio alegraba y refrescaba también la noche.

De la mano de las sardanas, de las sevillanas, del rebujito y del pescaito frito, las buenas gente de un barrio que siempre ha sido el mío, volvían como año tras año a compartir un espacio también formidable: la Pineda de Fontetes.

Los jardines del Castell, lugar sobrio y elegante; la Pineda de Fontetes, lugar entrañable y de "jaleo". Ambos espacios de la misma Cerdanyola. La que quiso y fué y la que quiere ser y es.

De los jardines del castell no tengo otros recuerdos de infancia que observar su silueta a lo lejos. Como algo inalcanzable.

De la Pineda de Fontetes se amontonan los recuerdos. Cuando la Pineda era en realidad un merendero; o las veces y veces que después del juego en las idas y venidas del colegio, olvidaba entre sus bancos el imprescindible estuche de colores.

La Pineda fué, ha sido y es lugar de encuentros, de juegos, de ocio.

A principios del siglo pasado para las familias de buena posición que pasaban sus veranos aquí. A partir de los años cincuenta, lugar de recreo de quienes llegaron a esta tierra (como mis padres) intentando labrar una vida mejor para sus hijos, en una España oscura y triste.

Hoy sigue ahí. La Pineda de todos, de la sardana pero también de la sevillana o del baile latino. La de grandes y chicos. La que acoge a gentes de diversos lugares de esta España, que ya tiene luz, pero también a aquellos que llegan de diversas partes del mundo.

Esta es la Pineda de siempre, la de los muchos colores.

Joves....la cantera

No fa ni una setmana presentàvem el que ha de ser el procés participaciu dels joves de Cerdanyola, sobre els equipaments que necessiten.

Estem aquí, on estem, perquè durant els últims anys Cerdanyola ha derivat cap a l'oblit dels joves de manera incomprensible.

Des del 2003 hem passat de ser una ciutat capdevantera en polítiques jovenils, a estar a la cua de ciutats iguals o més petites que nosaltres.

Aquest és un error que ara paguem i que cal corregir. És fàcil omplir discursos parlant dels joves com els ciutadans del futur.

Futur? però si són el nostre present!. ...són la nostra cantera.

Els joves d'ara, d'avui, són ciutadans i ciutadanes amb enormes potencialitats. L'accés a l'educació, la cultura, l'esport,....ha estat més fàcil per a ells que per aquells que ja sóm més grans.

Malgrat això la crisi els ha maltractat de forma especial: més atur, menys possibilitats d'emanciapació, més dificultats per accedir a un habitatge,...més incomprensió.

A Cerdanyola sumem l'oblit al que he fet referència. Aquí els hem fallat.

A les dècades dels vuitanta- noranta Cerdanyola era exemple en polítiques jovenils. De les poques ciutats que disposàvem d'un equipament emblemàtic: El Casal dels Joves. Dinamitzat i actiu. S'havia de remodelar a principis del 2000. Fins i tot teniem un projecte aprovat. Però el gir polític del 2003 va acabar situant-lo en l'abandó més absolut.

Mentre Cerdanyola queia....la resta construia. El resultat s'observa a ull viu: l'equipament que havia estat emblemàtic, exemple per altres, és ara un espai que no cobreix les espectatives del nostre jovent, de la nostra cantera. Ja no sóm exemple per a ningú.

Ara hem de cosir l'estripat i fer-ho quan abans millor. Però no de qualsevol manera. Amb tots.

Escoltar i escoltar abans de definir el patró de la costura. Això és important. Ho és perquè els joves han de ser protagonistes i coneixedors d'allò que ha de ser seu; també del que la ciutat fa per ells. Aquesta no és una relació unidireccional sinó de feedback. Perquè la Cerdanyola que volem no l'hem de somiar entre tots sinó construir-la junts.

La regidora més jove del Consistori té l'agulla....la resta hem de posar el fil.

President Montilla

El Consell Nacional del PSC ha escollit per unanimitat el President Montilla com a candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

Ha estat a Girona una ciutat oberta que ha obert el cor als socialistes.

Us deixo la intervenció del President:


Intervenció José Montilla Consell Nacional Girona

Govern i responsabilitat

Jo sempre he pensat que governar és poder transformar el mon; és per això que, quan m'ho pregunten, sempre dic que es governa des del "govern" però també des de l'oposició.

Però també és molt cert que, tal com em deia un polític no fa gaire, governar és decidir, destriar, resoldre.

És en moments crítics on l'exercici directe del govern té aquest component més resolutiu i és això el que ens ha conduit a una decisió que ha estat difícil de prendre però que havia de ser valenta per responsabilitat amb la ciutadania, amb els meus conciutadans i conciutadanes. He ordenat l'aturament de les obres de la passera del Riu Sec i l'inici d'un expedient informatiu per dirimir les responsabilitats que s'escaiguin; i cercar les solucions més adients per aquesta situació, que és de risc, ja que està construida un metre per sota de la cota d'inundabilitat segons criteri Q-100 de l'Agencia Catalana de l'Aigua.

Aprovar el projecte que avui s'atura també va ser un acte de govern. També va ser una decisió. Es va triar un projecte, es va prendre una decisió que ens ha portat allà on ara estem.

No fa falta dir que el nostre Riu, malgrat porti per nom el de Sec, té crescudes i recrescudes força sovint. Aquesta obra ja les ha patit per dues vegades (l'estiu passat abans de tenir la passera instal·lada i a la tardor del mateix any).

Us deixo una foto de la importantíssima recrescuda de l'estiu de 2009 al mateix lloc on avui tenim la passera.

El cor socialista al cor de Catalunya

Avui la Ministra de Defensa, el Ministre de Treball, diputats i diputades, senadors i senadores, Consellers i Conselleres, Alcaldesses i Alcaldes de Catalunya hem acompanyat al President Montilla al cor de Catalunya.

No deixeu de participar

Per una causa important:

Ara, preparats pels canvis

De manera molt personal i com mai puc afirmar que el mon està en continu canvi. Direu que no revelo res de nou. I és així. Aquesta és una certesa amb la que l'eser humà viu. Uns diuen que el mon no s'atura, altres que res no torna, que la realitat d'avui és el passat de demà.

El 2009, per a mi, no ha estat un any fàcil, gens fàcil. Ha hagut de tot, i tot "in extremis": o molt dolent o molt bó. Els canvis, els fets i les realitats han atropellat els moments.

Sobre tot plegat m'ha fet reflexionar una de les activitats de ciutat a les qual, aquesta setmana, he tingut el plaer d'anar convidada per l'entitat organitzadora: l'Aula d'Extensió Universitària de Cerdanyola. Plaer compartit amb més de 130 conciutadans (inscrits, periodistes, autoritats,...).

La presentació de l'Aula ha estat acompanyada amb una magistral conferència inaugural que, sota el titol "Aprendre al llarg de la vida", feia Gabriel Ferraté. L'exrector de l'UPC i de l'UOC reflexionava i mantenia al públic assistent literalment "bocabadat", subratllant la importància de mantenir una actitud vital i positiva, una posició oberta vers els canvis socials i tecnológics. Ens deia també, amb convenciment seu i del públic que l'escoltava, que la negativitat, l'enrocament, la rigidesa personal, ens fan mal.

El conferenciant, home gran en edat però també en personalitat i talent, i jove en idees i pensaments, havia preparat la seva conferència basant-la en un power point (molt vistos pel que va explicar), però que, per motius tècnics, no va poder fer servir. Res no el va aturar, es va adaptar ràpidament amb posició àgil, desperta i fins i tot divertida, però sense deixar la profunditat del tema.

És tal com ell va dir: el camí de la negativitat, de la no adaptació als canvis i a les noves realitats socials, polítiques, tecnològiques, personals....no és una bona drecera.

Fora bo que tots ho tinguem en compte; que lluny de treballar des del descrèdit, des de la crítica aferrissada o des de la negativitat absoluta, fem un esforç per construir i fer camí de futur.

Miguel Hernández....100 anys