No fa ni una setmana presentàvem el que ha de ser el procés participaciu dels joves de Cerdanyola, sobre els equipaments que necessiten.
Estem aquí, on estem, perquè durant els últims anys Cerdanyola ha derivat cap a l'oblit dels joves de manera incomprensible.
Des del 2003 hem passat de ser una ciutat capdevantera en polítiques jovenils, a estar a la cua de ciutats iguals o més petites que nosaltres.
Aquest és un error que ara paguem i que cal corregir. És fàcil omplir discursos parlant dels joves com els ciutadans del futur.
Estem aquí, on estem, perquè durant els últims anys Cerdanyola ha derivat cap a l'oblit dels joves de manera incomprensible.
Des del 2003 hem passat de ser una ciutat capdevantera en polítiques jovenils, a estar a la cua de ciutats iguals o més petites que nosaltres.
Aquest és un error que ara paguem i que cal corregir. És fàcil omplir discursos parlant dels joves com els ciutadans del futur.
Futur? però si són el nostre present!. ...són la nostra cantera.
Els joves d'ara, d'avui, són ciutadans i ciutadanes amb enormes potencialitats. L'accés a l'educació, la cultura, l'esport,....ha estat més fàcil per a ells que per aquells que ja sóm més grans.
Els joves d'ara, d'avui, són ciutadans i ciutadanes amb enormes potencialitats. L'accés a l'educació, la cultura, l'esport,....ha estat més fàcil per a ells que per aquells que ja sóm més grans.
Malgrat això la crisi els ha maltractat de forma especial: més atur, menys possibilitats d'emanciapació, més dificultats per accedir a un habitatge,...més incomprensió.
A Cerdanyola sumem l'oblit al que he fet referència. Aquí els hem fallat.
A les dècades dels vuitanta- noranta Cerdanyola era exemple en polítiques jovenils. De les poques ciutats que disposàvem d'un equipament emblemàtic: El Casal dels Joves. Dinamitzat i actiu. S'havia de remodelar a principis del 2000. Fins i tot teniem un projecte aprovat. Però el gir polític del 2003 va acabar situant-lo en l'abandó més absolut.
Mentre Cerdanyola queia....la resta construia. El resultat s'observa a ull viu: l'equipament que havia estat emblemàtic, exemple per altres, és ara un espai que no cobreix les espectatives del nostre jovent, de la nostra cantera. Ja no sóm exemple per a ningú.
A les dècades dels vuitanta- noranta Cerdanyola era exemple en polítiques jovenils. De les poques ciutats que disposàvem d'un equipament emblemàtic: El Casal dels Joves. Dinamitzat i actiu. S'havia de remodelar a principis del 2000. Fins i tot teniem un projecte aprovat. Però el gir polític del 2003 va acabar situant-lo en l'abandó més absolut.
Mentre Cerdanyola queia....la resta construia. El resultat s'observa a ull viu: l'equipament que havia estat emblemàtic, exemple per altres, és ara un espai que no cobreix les espectatives del nostre jovent, de la nostra cantera. Ja no sóm exemple per a ningú.
Ara hem de cosir l'estripat i fer-ho quan abans millor. Però no de qualsevol manera. Amb tots.
Escoltar i escoltar abans de definir el patró de la costura. Això és important. Ho és perquè els joves han de ser protagonistes i coneixedors d'allò que ha de ser seu; també del que la ciutat fa per ells. Aquesta no és una relació unidireccional sinó de feedback. Perquè la Cerdanyola que volem no l'hem de somiar entre tots sinó construir-la junts.
La regidora més jove del Consistori té l'agulla....la resta hem de posar el fil.
